Història de l’ikigai: de Mieko Kamiya als quatre cercles

Quan parlo de l’ikigai en un taller o en el llibre, sempre parteixo del mateix nom, Mieko Kamiya. No perquè inventés la paraula, que és molt més antiga, sinó perquè va ser la primera persona que es va asseure a estudiar seriosament què és allò que fa que una vida valgui la pena. Entre el seu llibre i el pòster dels quatre cercles que circula avui per internet hi ha més de cinquanta anys i força malentesos. Aquest és el recorregut, en ordre.

Una paraula antiga

Ikigai (生き甲斐) uneix dues peces. Iki significa «vida» o «estar viu», i kai, que dins la paraula sona gai, significa «efecte», «valor», allò que fa que una cosa valgui la pena. El psicòleg Akihiro Hasegawa, de la Universitat Toyo Eiwa, relaciona aquest kai amb les petxines, que en el període Heian (794-1185) tenien un valor apreciat. D’aquí ve la idea de «valor de viure» que la paraula porta a dins.

Durant segles va ser una expressió corrent del japonès, sense teoria al darrere. Es deia que una feina, un fill o una afició eren l’ikigai d’algú de la mateixa manera que en català diem que una cosa «li dona vida». Ningú no l’havia convertida encara en un objecte d’estudi.

1966: Mieko Kamiya

Mieko Kamiya (1914-1979) era psiquiatra. Es va formar entre el Japó i Ginebra, va traduir al japonès les Meditacions de Marc Aureli i va dedicar bona part de la seva vida professional al sanatori de Nagashima Aiseien, on vivien aïllats malalts de lepra. Allà va conviure durant anys amb persones a qui la malaltia i l’aïllament havien pres gairebé tot el que la majoria considera una raó per viure.

D’aquella experiència va néixer Ikigai ni tsuite («Sobre l’ikigai» o «Sobre el sentit de la vida»), publicat el 1966 per l’editorial Misuzu Shobō. És el primer estudi a fons del concepte i continua sent el text de referència al Japó.

Kamiya distingeix dos plans. D’una banda, allò que dona sentit a una vida, sigui una persona, una tasca o una creença. De l’altra, la sensació íntima que la teva vida val, que ella va anomenar ikigai-kan. El que descriu no és una gran missió reservada a uns quants. Aquest sentit apareix sovint en el que és petit, en tenir un lloc i una tasca, en sentir que algú compta amb tu.

Inoue: dues cares i tres tipus

Dècades després, el psicòleg japonès Katsuya Inoue va reprendre aquesta doble mirada des de la psicologia de l’envelliment. Segons recull la Wikipedia en anglès a partir del seu manual del 2000, Inoue entén l’ikigai com dues coses alhora. Hi ha les fonts o objectes que aporten valor o sentit a la vida, i hi ha el sentiment que la teva vida té valor precisament perquè aquestes fonts existeixen.

A més, Inoue proposa classificar l’ikigai segons la seva relació amb els altres.

• Ikigai social. El que la societat accepta i reconeix, com el voluntariat o la vida comunitària.
• Ikigai no social. El que no depèn de la societat, com la fe o l’autodisciplina.
• Ikigai antisocial. El que se sosté en emocions fosques, com el desig d’odiar algú o alguna cosa.

La tercera categoria és la menys citada i potser la més honesta. Recorda que hi ha persones a qui manté dretes una cosa que no els fa bé, un rancor o una ferida, i que això també funciona com a raó per continuar.

El que va venir després en la recerca

El 1996, l’antropòleg Gordon Matthews va comparar com japonesos i nord-americans expliquen què fa que la seva vida valgui la pena, i va confirmar el que Kamiya havia descrit. L’ikigai que explicaven els seus entrevistats era quotidià i variat, lligat sobretot a la feina o a la família.

La medicina també s’hi va interessar. El 2008, un estudi amb més de quaranta mil adults de la cohort d’Ohsaki, al Japó, va trobar que els qui deien no tenir ikigai tenien una mortalitat més alta durant el seguiment. Més tard, el neurocientífic Ken Mogi el va explicar al públic internacional com una cosa feta de petites alegries, lluny d’una missió grandiosa.

Com va arribar a Occident

La versió que avui coneix gairebé tothom té un altre origen. El 2009, el divulgador Dan Buettner va parlar de l’ikigai en una xerrada sobre la longevitat a Okinawa. El 2011, l’autor espanyol Andrés Zuzunaga va publicar un diagrama de quatre cercles sobre el propòsit, sense relació amb l’ikigai. El 2014, el bloguer britànic Marc Winn va ajuntar totes dues coses, va posar la paraula ikigai al centre del diagrama i la imatge es va fer viral.

El llibre d’Héctor García i Francesc Miralles, publicat el 2016 en castellà i l’any següent en anglès, va acabar de fixar aquesta associació a tot el món. Des d’aleshores, per a molta gent l’ikigai és la cruïlla entre el que estimes, el que se’t dona bé, el que el món necessita i allò per què et paguen. La història completa del diagrama és en aquest article.

El que ens diu aquesta història

Posat en ordre, el recorregut mostra un desplaçament clar. Kamiya i Inoue parlaven d’una cosa que se sent i que pot ser en el més petit. El diagrama occidental la va convertir en una cosa que s’aconsegueix quan quatre condicions encaixen, diners inclosos. Són dues idees diferents sota la mateixa paraula.

Les dues cares d’Inoue s’assemblen molt a la distinció amb què treballo a IKIGAIER. Les fonts o objectes que donen valor a la vida corresponen al que faig, construeixo i aporto, l’Ikigai Actiu. El sentiment que la meva vida val correspon a des d’on ho visc, l’Ikigai Conscient. Es pot tenir molt del primer i molt poc del segon, i és en aquesta distància on sol aparèixer la sensació que alguna cosa falta.

Si vols veure les tres capes per separat, el que és japonès, el que hi va afegir Occident i la mirada pròpia d’IKIGAIER, les tens reunides a la guia què és l’ikigai.

Fonts