Exemples d’ikigai: com es veu a la vida real
Els exemples d’ikigai que circulen solen ser grandiosos i poc creïbles. Els de debò són més petits, més quotidians i, per això mateix, més útils.
Cercar «exemples d’ikigai» sol retornar històries de manual: la persona que va deixar la feina corporativa per obrir una fleca i va trobar la felicitat. Inspiren una estona, però no ajuden gaire, perquè donen a entendre que l’ikigai sempre és un gir espectacular. Al Japó, i a la vida real, gairebé mai no ho és.
Aquests exemples són il·lustratius —no persones concretes—, pensats perquè reconeguis el teu, que probablement ja hi és.
Exemples quotidians (els més reals)
- L’àvia i el seu hort. No és la seva professió ni li paga ningú, però cada matí té una raó concreta per llevar-se: cuidar una cosa que creix. Ikigai pur, sense cap dels quatre cercles del diagrama.
- El professor que es queda després de classe. El seu ikigai no és «ensenyar» en abstracte, sinó el moment exacte en què veu que algú entén una cosa per primera vegada.
- Qui cuina per als seus. Una tasca repetida i sense lluentor que, mirada de prop, és on aquesta persona se sent més al seu lloc.
- L’aficionat a reparar coses. Tornar la vida a un objecte trencat. No dona diners, no ho veu ningú, i sosté la seva setmana.
La majoria dels exemples d’ikigai no caben en un titular. Caben en un dimarts qualsevol.
Exemples a la feina (sense deixar-ho tot)
L’ikigai tampoc no obliga a renunciar a la teva vida. De vegades és dins del que ja fas, en una part concreta:
- El directiu que descobreix que el que li dona sentit no és el càrrec, sinó formar la gent del seu equip.
- La metgessa l’ikigai de la qual no és «la medicina», sinó els cinc minuts en què aconsegueix que un pacient espantat es calmi.
- El comercial que s’adona que gaudeix resolent el problema real del client, no tancant la venda.
El patró es repeteix: l’ikigai gairebé mai no és l’etiqueta gran («la meva feina», «el meu propòsit») sinó un tros concret i reconeixible a dins.
Què ens ensenyen aquests exemples
Tres coses, si t’hi fixes: que l’ikigai sol ser petit, que sovint no dona diners ni cal que en doni, i que gairebé sempre ja és present a la teva vida, esperant que el miris. Per això la feina no és tant buscar com reconèixer. Si vols fer-ho amb mètode, tens els passos a com trobar el teu ikigai.
I si prefereixes començar pel marc complet —què és, d’on ve i per què el diagrama es queda curt—, aquesta és la guia: què és l’ikigai.